Parlament

La comissió més important de tot el Parlament

Els horaris són quelcom que defineixen la nostra vida, des del moment que naixem fins que morim. És per això que val la pena que hi dediquem un temps, a l’horari.

Personalment, sense entrar en canvis d’horaris com s’està proposant d’un temps ençà, paro atenció sempre a tenir una agenda ben preparada. Les setmanes que faig aquesta senzilla activitat organitzativa, tot em va substancialment millor. No és l’única pauta temporal que segueixo: he comprovat que per a trobar-me de bon humor i rendir he de dormir com a mínim vuit hores i mitja. Així, quedar amb amics, assistir a classe o fins i tot menjar queda supeditat al fet que pugui dormir el temps que necessito.

Entenc que m’aniria molt millor que els horaris ja estiguessin previstos de forma que no hagués de decidir entre fer-me el sopar en arribar d’anglès (a dos quarts d’onze del vespre) o anar directament al llit després d’un llarg dia. I no sóc l’únic: tinc gran quantitat d’amistats que no dormen tant com els caldria; persones que, quan arriba l’estiu i poden descansar com toca, són significativament més eixerits que de costum. Ells, segurament per raons de pragmatisme o socialització, no s’autoimposen normes horàries tan inflexibles –i així estan cada matí, que no està gaire clar si se’ls ha de donar un cafè o combatre’ls com si fossin els zombis vivents a què tant s’assemblen.

Deixem, encara que sigui un moment, de banda la meva vida personal. El Parlament de Catalunya va constituir la Comissió de la Reforma Horària (CERH). El seu propòsit, a grans trets, era estudiar allò que molta gent anomena “tenir horaris més europeus” que, com sempre que es compara una cosa qualsevulla de la península ibèrica amb “Europa”, vol dir realment “tenir horaris més racionals”.

I què ha conclòs el Parlament? Que cap agent dels que hi intervenen liderarà el canvi. Això potser ha estat una sorpresa per a algú, però no per a ningú que sàpiga una mica d’economia. L’assumpte és prou senzill: quins són els incentius per a canviar els horaris (i quins per no fer-ho)? L’incentiu de canviar l’horari és prou clar: millorar la vida de la societat. El problema? que la resta de parts amb capacitat d’influir en el canvi no hi participin i aquells que han canviat passin a ser el problema i no la solució. Hi ha més obvietats, com ara que els horaris no es poden canviar a cop de decret.

No és el primer cop en què ens trobem amb problemàtiques per a les quals no hi ha incentius suficients. El medi ambient n’és un bon exemple. La millora del medi ambient afavoreix totes les persones, fauna i vegetació de tot el món. Les empreses, però, guanyaven molt més econòmicament si contaminaven que la part que els correspondria de “salut” per no fer-ho. Pitjor encara, com totes les altres empreses (i persones particulars) continuarien contaminant, ningú no podria notar cap millora. La solució ha estat (i és, a més a més de la conscienciació) la intervenció pública. D’una banda, es recompensa a aquells que inverteixen en energies renovables; de l’altra, es penalitza als que contaminen més. D’aquesta manera, l’estat compensa la manca d’incentius naturals amb la creació d’uns d’artificials.

Crec que esperar que vingui el Parlament a salvar-nos de les nostres pròpies agendes és un pèl infantil. Suposem que en una regió amb no gaire població, una hipotètica empresa que donés feina a la majoria de la gent decidís canviar els seus horaris. Imaginem que el govern local, en veure-ho, accedís a canviar els horaris de l’escola o a no fer una oposició gaire forta. Algú creu que els comerciants no s’adaptarien de seguida als nous horaris? O que no ho faria la televisió regional? Que hi anéssim tots darrera només seria cosa nostra.

Sigui com sigui, no deixem passar més temps als calendaris: cal que fem ja un canvi d’horaris integral a les agendes.

Anuncis